Era tant l'interès per resoldre aquest tipus de problemes que algunes civilitzacions van realitzar grans obres d'enginyeria. En el cas dels romans encara ens sorprenen alguna de les seves obres, al punt que les considerem espectaculars i les seguim admirant quasi dos mil anys després de ser realitzades. És el cas, entre altres, de l'aqüeducte de Segòvia, a la imatge:
Aqüeducte: Conducte artificial aubterrani o elevat per a portar aigua d'un lloc a un altre, generalment en gran quantitat.
Els aqüeductes, però, es limitaven a realitzar el transport pel simple desnivell entre el punt de captació de l'aigua i el punt de destinació. A manca d'energia, la força de la gravetat operava miracles. Altres civilitzacions van treballar amb problemes de major complexitat, entre els quals la possibilitat d'elevar l'aigua, desenvolupant gran quantitat de sistemes, entre els quals mereix un lloc d'honor la sínia (o noria en llengua castellana). Algunes empraven l'esforç muscular d'animals per moure la roda, però més endavant van aconseguir el prodigi de no requerir cap altra energia que el propi corrent de l'aigua per produir l'elevació. A la imatge una sínia encara en funcionament en el llevant espanyol:
Hi ha països que tenen una gran abundor d'aigua i això els ha permès de disposar de grans rius o de canals, en mots casos navegables, de manera que poden aprofitar els seus recorreguts per al transport o pel lleure, en lloc de les carreteres o els ferrocarrils. És el cas, entre altres, de França, creuada per múltiples canals com el de la imatge:
En el segle XX, l'escassetat endèmica d'algunes regions i ciutats de la península ibèrica va poder ser resolta amb la construcció de grans embassaments a partir dels quals es van poder fer transvasaments d'aigua d'unes conques hidrogràfiques a les altres. És el cas del famós transvasament Tajo-Segura, del que es poden veure unes conduccions a la imatge:
Transvasament: Accióde transvasar, és a dir, de fer passar (l'aigua) d'un riu a un altre riu. Dit d'una altra manera, encara que vingui d'un riu, si en lloc d'anar a parar a un altre riu l'aigua va a parar a una bassa o a una planta potabilitzadora, el tràfec no deu ser un transvasament, sinó una altra cosa. (En cas de dubte es recomana consultar a la Generalitat, que de canviar el nom a les coses en sap molt, al menys en català).
Ha calgut però arribar al segle XXI per descobrir que tots els esforços fets al llarg de la història de la humanitat per tenir aigua eren un atemptat contra la natura. Malgrat que quatre cinquenes parts del planeta son aigua, els savis s'han adonat que aquest és un recurs escàs, que cal estalviar. Una excusa extraordinària per no dutxar-se i anar a les manifestacions reclamant una nova cultura de l'aigua sense haver-se rentat. A la imatge un prodigi tecnològic per assegurar-se de no gastar el líquid capaç de treure la ronya (només de la pell i de la roba, atès que no està demostrat que també pugui netejar la brutícia enganxada al cervell):
Nota: Al pas que anem, les previsions menys optimistes fan preveure una disminució alarmant de la higiene i un augment espectacular de la ferum de tigre i de la resta d'efectes associats a l'estalvi d'aigua dita "de boca".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada